Vibrant, bonica, emotiva, històrica… quasi 20.000 aficionats van gaudir en gran de la festa del centenari del Villarreal CF en un Estadio de la Cerámica abarrotat i entregat que va rememorar totes les èpoques del club i la ciutat, en una celebració que va comptar amb la participació de set associacions, set bandes de música de la província i set artistes individuals, la qual cosa va suposar una posada en escena en total de 600 persones. Un espectacle inèdit que quedarà en el record de tots els groguets per sempre. Impressionant!
La ‘Festa del Centenari’ del 10 de març ha sigut una representació artística dels 100 anys d’història del club i la ciutat, amb picades d’ullet socioculturals a través de diferents components teatrals, musicals i audiovisuals. L’acte va començar mostrant les arrels, el context social dels anys 20’ del segle passat -moment de la fundació del CD Villarreal-, amb un homenatge a una icona de Villarreal com Francisco Tàrrega amb dos músics locals (chelista Alfonso Rochera i guitarrista Sara Mezquita), que formaran part de l’espectacle que també organitzarà el club en aquest centenari a la fi del 2023 en honor a Tàrrega. Li va prosseguir el ‘Ball de l’Anguilla’ com a tradició d’oci de l’època a través de l’Associació Cultural El Trull, dolçainers i tabaleters i el Grup de Danses El Raval, acompanyats a més per la colla gegantera de Vila-real: Pasqualet, Marigracieta, Jaumet i Pinella.
La reconeguda companyia de teatre de Vila-real, Xarxa Teatre, va acompanyar en l’organització i va formar part de les diferents actuacions que es van anar desenvolupant sobre el terreny de joc. Una vegada representat l’entorn, va començar la part històrica de l’entitat, amb la biografia del fundador i personatge important del CD Villarreal, José Calduch. Farmacèutic, visionari i apassionat per l’esport, Calduch portaria el futbol a la seua ciutat -equipament blanc, pantalons negres-, generant una gran afició per als joves de l’època. Després del recés obligat per la guerra, va arribar la refundació sota el nom de Club Atlètic Foghetecaz: en els 40’, unes estranyes sigles que corresponien a les inicials dels seus fundadors (els dos punts simbolitzaven un ‘etcètera) i que després recuperarien el nom de la ciutat sota el CAF Villarreal. Aqueixa dècada acabaria amb el canvi de color del blanc al groc en l’equipament, que es convertiria en la marca diferenciadora per sempre del club. El nom definitiu de l’entitat, el Villarreal Club de Futbol, s’adoptaria en 1954.
L’arribada de Pascual Font de Mora va marcar un punt d’inflexió en el club. Jugador, directiu i president, se’l considera el gran salvador de l’època en professionalitzar l’entitat, convertint-la en societat anònima esportiva. Amb Font de Mora va arribar la primera gran fita del club: l’ascens a la Segona Divisió després d’una final disputada davant el Bilbao Athletic en el Santiago Bernabéu en 1970. En aquells dies, una cançó es va convertir en el crit de guerra i emblema dels aficionats. El Submarí Groc dels Mustang -versionada dels Beatles- canviaria la història del club amb una nova identitat. El cantant, Santi Carulla, que ja va actuar en el llavors El Madrigal després d’aquell assoliment, va retornarn a la Ceràmica per a poder interpretar-la en la festa del centenari. Els aficionats van tornar a entonar en directe el ‘hit’ i el submarí groc inflable de les grans gestes modernes, acompanyat per una marea groga d’aficionats i de la mascota Groguet, va tornar a relluir en el terreny de joc.
José Manuel Llaneza seria, sens dubte, un directiu determinant en l’era moderna del club. El de Puçol va arribar al Vila-real en 1994 i va ocupar diferents càrrecs executius, sent un dels grans artífexs del creixement institucional. Llaneza va ser la peça clau en la transició del traspàs de poders per a l’arribada de Fernando Roig en 1997, la qual cosa seria el punt d’inflexió definitiu perquè el projecte s’afermara en la màxima categoria del futbol espanyol i es convertira en un model de gestió reeixit, mirant al futur amb la construcció de la Ciutat Esportiva i l’aposta ferma i clara per la pedrera. Roig va aconseguir el que ningú imaginava: l’ascens a Primera en el seu primer any. I llavors la ciutat ho va celebrar pels carrers, en la plaça. Alegria infinita. Llavors va nàixer l’himne oficial del club, al qual Toni Pitarch va donar lletra i la Coral Sant Jaume, dirigida per Alfredo Sanz, la música. Acompanyats pels Violincheli Brothers (Alejandro i Pablo Turlo), van interpretar l’himne davant de la gent. I el públic es va deixar la gola, com abans de cada partit.
Amb Roig al comandament i Llaneza com a mà dreta, el Villarreal ràpidament es va consolidar en l’elit, es va convertir en el millor equip debutant en la Lliga de Campions en aconseguir les semifinals en 2006 i va aconseguir el subcampionat de lliga en 2008. El club creixia i l’ambient era especial. Una relació molt pròxima jugadors i afició que es palpava en l’ambient. Una complicitat que es va potenciar quan la cançó del vestuari, Violeta, del cantant argentí Alcides, es va transformar ràpidament en la cançó representativa de tots els groguets. Del vestuari a les llars, a les festes, als ‘ringtones’ del mòbil. Alcides, que va viatjar especialment des de l’Argentina, va ser un dels protagonistes de la festa i els aficionats van vibrar en La Ceràmica.
El creixement del club va ser bestial. Va repetir participació en Lliga de Campions en dues oportunitats -aconseguint els quarts en una d’elles- i semifinals de l’Europa League. No obstant això, en ple apogeu i evolució, quan tot anava cap amunt, va ocórrer l’inesperat: el descens sobtat a Segona Divisió. Un colp tremend que, lluny d’afonar al club, el va enfortir. En aqueix moment de tristesa i desolació, l’endemà de consumar-se la tragèdia, el president va transmetre amb seguretat i fermesa un missatge: ‘Tornarem’. Aqueix missatge que es va transformar en cançó. Aqueixa cançó de Lax’n’Bust, que el cantant Salva Racero va entonar en directe i va emocionar a tots els presents.
El retorn a la màxima categoria va ser immediat. El conseller delegat, Fernando Roig Negueroles, va liderar l’ascens reestructurant el club, reduint despeses i impulsant el projecte esportiu. Des de llavors, el Villarreal es va tornar a consolidar en l’elit a nivell esportiu i també en el social: en l’actualitat hi ha llista d’espera per a aconseguir un abonament d’un estadi que s’ha transformat definitivament per a convertir-se en un dels millors camps d’Espanya. El club es va bolcar també amb el seu entorn a través de diferents fins socials amb la seua marca corporativa Endavant. El major assoliment esportiu del club es va consumar amb el primer títol: la UEFA Europa League aconseguida a Gdansk ni més ni menys que davant el Manchester United. Va ser el moment en el qual la festa va pujar la temperatura i els capitans de l’equip actuals Raúl Albiol, Manu Trigueros, Gerard Moreno, Dani Parejo i Pau Torres, juntament amb el president Fernando Roig, van relluir el trofeu davant els aficionats i van rememorar aquell dia, a casa, davant tota la gent, en l’esdeveniment més important de la història celebrat en l’estadi. Balons inflables grocs per les graderies i pirotècnia. Festa total.
La nit va tindre com a colofó de tancament a l’himne del centenari compost pel reconegut i prestigiós Nacho Cano, acompanyat de les veus d’Amanda Digon i Dani Rosado, i amb la música de 7 bandes de música de la província. Impressionant. Emocionant. El Villlarreal compleix Un any més. I llavors va aparéixer Kuve en l’escenari per a cantar el clàssic de Mecano al costat de Nacho Cano. Perquè el Villarreal continua creixent. I, com era el seu aniversari, i no podia ser d’una altra manera, calia cantar-ho. I així tots els aficionats van tancar la festa cantant l’aniversari feliç. Felicitats, groguets!
