1942 CA Foghetecaz
Després del recés futbolístic per la guerra civil i la desaparició del Club Esportiu Villarreal, la ciutat va estar uns anys sense equip que la representara en les competicions provincials i regionals. Malgrat açò, el futbol no va deixar de practicar-se a Vila-real perquè els joves organitzaven campionats entre les diferents penyes, majoritàriament en el camp del Madrigal, adquirit per l’Ajuntament en 1942.
Una d’elles, va crear el ‘Club Atlético Foghetecaz:’, denominació que corresponia a les inicials dels cognoms dels seus fundadors: FO (Font), G (Gil), HE (Herrero), TE (Teuler), CA (Catalá) i Z (Zaragoza). Els dos punts que apareixen en el seu nom van ser atribuïts a Manuel Vilanova (pare del que seria alcalde Manuel Vilanova Goterris) i a Manuel de Jeroni. Curiosament al·ludeixen a un ‘etcètera’ perquè eren molts més els socis fundadors.
1946 CAF Villarreal
Després de meditar-ho i debatre-ho en una assemblea molt igualada quant a vots, aquell grup d’amics va decidir finalment federar a l’equip en 1947 i prendre part en els campionats oficials que organitzava la Federació Valenciana. El nou nom del club mantindria les inicials del CA Foghetecaz: i recuperaria novament a la ciutat com a símbol representatiu: CAF Villarreal.
Segons compte Manolo Vilanova, pare del que fóra alcalde de Vila-real entre 1995-2007, ell va ser l’encarregat de comprar els uniforms a València i va buscar seguir amb la línia del CD Villarreal. Però, davant la falta de samarretes blanques, es va optar per un color semblat com el groc, que a més estava de moda en l’època; i pantalons negres que sí s’ajustaven a la tradició.
La història del C. A. Foghetecaz: va ser tan brillant com a estrany el seu nom, fins al punt que Pepe Ten, històric cronista esportiu del diari Mediterráneo, el va batejar com “un equip txec”.
Els inicis no van ser gens fàcils per a l’entitat sorgida entorn de la Granja Bar de la Plaça de la Vila, que va arribar a jugar en quatre grups diferents de Segona Regional, però els èxits esportius no es van fer esperar massa.
En el seu quart any d’existència, el CAF Villarreal va aconseguir proclamar-se campió Regional d’Aficionats i ascendir a Primera Regional (1950-51), així com arribar a la semifinal del campionat d’Espanya d’Aficionats després d’eliminar, entre uns altres, al FC Barcelona.
Personatges importants d’aquesta etapa hi ha molts, però els més significatius van ser els presidents Lorenzo Cardá Corbató, artífex de la federació del club, Juan Vilar Llopis, Pascual Batalla Gil o el secretari José Ramos Nebot. Un dels més representatius va ser el polifacètic Bautista Monzonís ‘Bufaga’, jugador, àrbitre, entrenador, delegat i observador que a més va iniciar la plantació de la gespa en El Madrigal.
La brillant trajectòria de l’equip culminada amb l’eliminació del FC Barcelona en el Campionat d’Aficionats, va deslligar l’eufòria en l’entorn futbolístic local. D’aquesta manera, a la fi de maig de 1952 la directiva fundadora, coneguda com la “dels pobres”, va cedir les regnes del club a socis amb més solvència econòmica, formant-se la directiva “dels rics”, que va programar un futur esportiu amb ambiciosos projectes.