La SD Ponferradina, amb la il·lusió per bandera
La SD Ponferradina, amb la il·lusió per bandera

SD PONFERRADINA

El conjunt berciano, després d’un irregular inici de Lliga, pretén recobrar les bones sensacions en Copa

El rival del Villarreal CF a la ronda de setzens de final de la Copa del Rei és la SD Ponferradina, un clàssic del futbol modest nacional. Fundat el 1922, aquets conjunt ha militat la major part de la seua història entre Segona Divisió B i Tercera Divisió. No obstant això, amb l’entrada del nou segle, l’entitat berciana ha viscut els moments més dolços de la seua llarga història. En la temporada 2005-2006, a les ordres de Pichi Lucas, van aconseguir un històric ascens a la categoria de plata del futbol espanyol. L’alegria va durar poc per als lleonesos, ja que el curs següent es acomiadarien de la categoria.

El que semblava un adéu acabar sent un fins després. La SD Ponferradina tornaria a acariciar la mel de l’èxit un lustre després, segellant el seu retorn a Segona, categoria en la qual va militar des de 2011 fins a 2016. Cinc anys en què l’equip va aconseguir l’estabilitat i va protagonitzar la millor etapa de la seua història. En l’actualitat, i després d’un fatídic descens en l’última jornada davant el Girona FC, el conjunt dirigit per Carlos Terrazas milita en el Grup I de Segona Divisió B. Tot i ser un dels equips amb més solera de la seua lliga, no han començat bé les coses per als blanc i blaus. Un sol triomf en els deu primers partits de Lliga ha posat contra les cordes a una SD Ponferradina que ocupa la 19a posició i no vol demorar-se més per recobrar les bones sensacions.

Verticalitat i pilota aturada, les grans armes de Terrazas

En aquestes primeres jornades, el combinat de Carles Terrazas utilitza un sistema poc habitual en el futbol espanyol. Un dibuix eminentment ofensiu en què formen únicament tres defenses, acompanyats per quatre migcampistes en rombe i una línia de tres futbolistes al front d’atac.

Les jugades d’estratègia i la verticalitat dels seus homes de banda són les grans bases de l’equip blanc i blau. A pilota parada, destaca la potència en el salt dels centrals Jon García i Fernando, mentre que al mig del camp Jorge García i Andy són els dos migcampistes amb més pes en un equip en el qual els extrems juguen un paper essencial. Futbolistes verticals com Iago Díaz i Rius Reina no dubten a buscar l’acció individual davant el lateral rival per servir pilotes a Pallarés, la referència ofensiva del quadre berciano.

Dos triomfs grocs per un de la SD Ponferradina

Els precedents són lleugerament favorables al Villarreal CF. Durant la temporada 2012-2013, el Villarreal es va mesurar a la SD Ponferradina fins a en tres ocasions. En dos partits de Lliga i un enfrontament en segona ronda de Copa del Rei. Tots dos duels en competició domèstica es van saldar a favor dels grocs. Un solitari gol del ‘Rifle’ Pandiani li va donar els tres punts al Submarí a El Toralín (0-1), mentre que l’enfrontament a El Madrigal (ara Estadi de la Ceràmica) va oferir un contundent 3-0 en un xoc en què Jonathan Pereira i Perbet, per partida doble, van signar les dianes del triomf groc.

En el torneig del ‘KO’, el conjunt castellanolleonès va sorprendre al quadre groc, obtenint un inesperat triomf per 0-2 a El Madrigal que va posar fi a l’aventura copera del Submarí aquella campanya.

El Toralín

L’Estadi de El Toralín, inaugurat l’any 2000, compta amb una capacitat per a 8.400 espectadors. Al feu berciano, històricament, li han penjat l’etiqueta de ‘camp xicotet’ i res més lluny de la realitat, ja que compta amb unes dimensions de 105×70. Aquesta enganyosa sensació es deu a la proximitat de les graderies pel que fa al terreny de joc. Un fals mite que acompanya aquest modest coliseu des del dia de la inauguració.

Compartir.