Alberto García seguirà el seu camí en el futbol com a entrenador de porters

‘Al final, arriba un de cada mil’. Quantes vegades hem escoltat eixa frase en el món del futbol base. Cada vegada són més els futbolistes en etapa de formació en tots els clubs i, en concret, en el Villarreal CF, gràcies al treball dels seus tècnics, entrenadors i tutors, que es preparen per a este moment i tenen un pla B.  Alberto García Casares (Granada, 2005) és un d’ells. El que fora nomenat millor porter de LaLiga Promises amb el Granada CF abans de fitxar per la Cantera Grogueta va acabar el curs passat els seus estudis de Batxillerat i ja s’està formant a Miralcamp per a ser entrenador de porters.

L’encara porter groguet, que la temporada passada competia en la màxima categoria del futbol juvenil, Divisió d’Honor, és entrenador en pràctiques de l’Infantil A mentres disputa partits els caps de setmana amb el Juvenil C i entrena als matins amb algun dels equips capdavanters del Villarreal, com el Mini Submarí, el segon filial o el Juvenil A.

Alberto s’ha adaptat a la perfecció a la seua nova situació des que decidira fer eixe pas fa uns mesos: “He estat entrenant tota la vida ací i des d’Infantils i, encara més en Cadets, sempre havia vist el rol d’entrenador de porters com un treball que m’agradaria exercir si no poguera ser futbolista, però mai m’ho havia plantejat de debò. Conforme vaig ser arribant a l’etapa de Juvenils ho anava parlant amb la psicòloga de l’equip de manera informal. Des de l’any passat, el meu representant, la meua família i jo parlem amb el club i es va donar esta oportunitat. Com sempre he estat tan a gust ací, vaig decidir fer eixe pas avant en lloc de buscar-me el futur en un altre lloc”, explica Alberto amb total naturalitat.

24/7 a Miralcamp

Des d’el mes d’agost passat, el dia a dia d’este jove amb diversos rols en el Submarí està replet de quefers i tots ells passen per Miralcamp, tal com compte en primera persona: “Quan m’alce, vinc a la Ciutat Esportiva i entrene amb el Juvenil A o el Villarreal C i algunes vegades amb el Villarreal B. Em dutxe, em pose la roba d’entrenador, com i ja em pose en l’oficina a treballar per als xiquets. Sobre les 7 de la vesprada, entrenarem i depén del dia també tenen gimnàs o vídeo”. Així doncs, Alberto passa unes 10 hores al dia a la Ciutat Esportiva José Manuel Llaneza.

Una mentalitat forta per a esta transició

El somni de tot xiquet que arriba a una pedrera de primer nivell sempre és arribar a ser futbolista, però molts d’ells es queden pel camí. Alberto va aconseguir tindre una mentalitat estoica i adaptar-se a la perfecció: “De sobte, el Villarreal em va donar esta oportunitat i li ho agraïsc molt. El meu somni era ser porter professional, però el que més clar tenia és que volia viure del futbol i la manera més fàcil i la que més m’anava a agradar era ser entrenador ací”.

Tot això, assimilant abans que el seu dia a dia anava a canviar, però que anava a poder seguir lligat a la seua passió, tal com dona a conéixer de manera sincera: “Òbviament, el primer moment has de portar-lo perquè tota la vida has volgut ser futbolista i quan t’adones que no et dona o que no tens les suficients capacitats, al principi, has d’assimilar-lo, però és molt clave la teua actitud per a donar-li la volta a la situació i veure que se t’està donant l’oportunitat d’entrenar en una de les millors pedreres d’Espanya i del món. Si de xicotet m’ho hagueren dit, ho firme amb els ulls tancats”.

Ara, els somnis d’Alberto són uns altres. Encara que més que somnis, són aspiracions, ja que són d’allò més realistes. “M’agradaria arribar pel cap alt alt. El començar tan jove pot fer que tinga més opcions. Tots els entrenadors del club m’estan ajudant i donant consells, perquè soc un novençà, per a ser un molt bon entrenador de porters en el futur”, subratlla el jove en formació de tècnic.

Amb tota esta experiència a la seua esquena, Alberto García està en posició d’aconsellar als canteranos més joves perquè s’impliquen en la seua carrera dual, combinant esport i formació: “Que intenten portar els estudis amb el futbol de la mà. En edats primerenques, solen anar de bracet i si els estudis van bé, el futbol va bé. De més majors, que continuen estudiant perquè la vida et pot donar un gir de 180° i cal seguir”.

Esta és la història d’un canterano groguet que, gràcies a la seua forta mentalitat, a la seua capacitat d’adaptació i a l’entorn que li acompanyava, pot llaurar-se un camí, per una via diferent, en el món del futbol.