

José Luis Esquer, patrocinat pel Villarreal CF, explica les seues impressions després de finalitzar el seu repte solidari
L’aventurer José Luis Esquer ha completat el seu repte solidari USA By Whike, recolzat pel Villarreal CF dins de la seua iniciativa Endavant Solidaritat. El repte de Esquer era recaptar fons a favor de la lluita contra el càncer. Per a açò, va creuar Estats Units d’Oest a Est sobre un whike, una bicicleta reclinada amb masteler i vetla, pilotada per un ciclista que resa perquè faça vent. Per cada quilòmetre recorregut, el Villarreal CF aportarà un euro per a destinar-ho a la lluita front el càncer.
José Luis Esquer, exposa la seua experiència després del seu llarg recorregut en el qual ha travessat 14 estats i que sens dubte, quedaran gravats en la seua retina:
Com ha anat l’experiència després d’un mes de trajecte?
- Quan t’enfrontes a un repte d’aquesta dimensió cal centrar-se en el moment present, l’esforç del dia, però tampoc pots perdre de vista la meta global encara que estiga lluny, cal atendre al tot i a les parts contínuament. D’açò entén un club de futbol que ha d’afrontar cada partit com una final sense oblidar-se del llarg camí que és una competició de lliga. Han sigut 34 etapes, més tres dies de descans, un total de 5.062 quilòmetres amb una mitjana de 150 diaris i un desnivell acumulat de 52.375 metres, superant la majoria de jornades les 11 hores efectives de pedaleig, i un màxim de 12 hores i 50 minuts.
Alguna seqüela?
- He canviat tres vegades la pell de cames i braços, sobre mi han descarregat tempestes d’aigua, calamarsa i, en Les Rocoses, també de neu. He tingut poques hores de descans nocturn i el menjar americà no es distingeix precisament per la seua qualitat i riquesa nutricional. Per tot açò necessites no solament una preparació física exigent sinó també una fortalesa mental notable, per a assumir les adversitats sense esquinçar-te les vestidures. En general l’experiència ha anat bé quant a incidències majors, per sort solament les més típiques i bàsiques han fet aparició: burxades, radis trencats, algun dolor muscular i condicions climatològiques desfavorables a dies.
I què hi ha dels resultats?
- Em sent satisfet amb el resultat obtingut. Pensava emprar un dia menys a completar el recorregut, però cal dir que el vent no ha prestat l’ajuda anhelada, diguem que la seua contribució ha sigut un 20%, per xifrar-la d’alguna manera. No obstant açò el treball als pedals ha sigut molt dur atès que el whike pesa quasi 30 quilos; açò ho converteix en molt mal escalador i llaneando sense vent tampoc aconsegueix grans velocitats. Personalment l’experiència ha estat a l’altura de les meues expectatives, no ha defraudat: ha suposat un èxit i un aprenentatge experiencial valuosíssim. Aquestes vivències proporcionen un creixement en competències personals i directives que després reverteixen en benefici dels equips i col·lectius que liderem. La majoria dels líders prenen decisions sobre uns altres i avaluen el treball i resultats de tercers sense mai haver-se posat a prova a si mateixos de debò. Cal explorar els propis límits abans de conduir als altres als seus.
Alguna anècdota que destacar?
- Un dia, immediatament després de travessar la frontera per a deixar arrere Missouri i entrar en Iowa, en una de les granges properes a la carretera, un nombrós grup familiar celebrava en el jardí la festa de graduació dels seus fills. Quan em van veure venir per la recta van començar amb tot tipus de veus i gesticulacions de salutació; al moment les salutacions es van transformar en trucades i dues d’ells van baixar precipitadament fins a la carretera per a convidar-me a la seua festa fent mil preguntes i bromes. Jo anava malament de temps, com tot el mes, però semblant calidesa i insistència era un crim menysprear-les. Així que em vaig deixar portar a la seua terrassa. Vaig estar prop d’una hora menjant i bevent (aigua) amb ells, fent i contestant preguntes. És normal: imagineu cuán sorprenent és per a ells veure a un tipus que està creuant EUA amb aqueix estrany vehicle, i quin interessant, per la meua banda, conèixer un grup de persones noves per a la meua, grangers de classe mitjana, amb els seus costums, gustos i relats locals. Al poc va arribar la meua tripulació, l’equip de rodatge, i es van unir a la festa. Jo em vaig haver d’anar per a aprofitar al màxim la llum del sol, ells es van quedar una estona més. El meravellós és que dues hores després, trenta milles més al nord, vaig veure que en el voral dues persones havien detingut el seu cotxe i onejaven a l’aire una motxilla perquè jo la vera. Al principi no els vaig conèixer. En acostar-me vaig comprovar que es tractava de l’amo de la casa i la seua filla. El productor, en marxar-se de la casa, s’havia deixat la seua motxilla en la terrassa, contenia efectes personals de viatge, accessoris i òptica per valor de més de 3.000 euros i un sobre amb 2.000 dòlars en efectiu. Aquelles persones van interrompre la seua festa i van conduir quasi dues hores per la carretera, a dalt i a baix cercant-me, intentant endevinar la meua ruta fins que van donar amb mi, per a retornar la motxilla. Va ser una d’aqueixes ocasions en les quals veus la cara més bella de l’ésser humà. Moltes vegades analitzant experiències, em sorprenc descobrint que el més terrible no són les coses que les persones poden arribar a fer, sinó les que amb freqüència deixen de fer.
Creu que ajudarà a una fatal malaltia com és el càncer?
- L’aportació final, que espere ronde els 25.000 euros, és una suma amb la qual ja poden fer-se certes coses. Però de la mateixa manera que en un repte esportiu és tant o més important la voluntat de ferro que la condició física, per a acabar amb el càncer fa falta que qui té el poder i la responsabilitat actue amb passió i prioritat sobre el problema. I açò implica gastar molt de les nostres aportacions tributàries en inversions invisibles que desgraciadament per a la ciutadania no comporten una gran tornada electoral per al governant. Així és que el problema va a durar encara massa anys, per molt que lluitem, perquè qui ha de demostrar grandesa solament demostra interès personal. Efectivament és una malaltia fatal, molts m’expliquen la seua història amb el càncer, i és molt penós, perquè tothom té una història amb el càncer. Pot semblar inconnex, però per a acabar amb el càncer cal passar d’una societat de l’espectacle buit a una societat del coneixement i de qualitat de continguts.







