Coneix els encants de les 19 poblacions que seran protagonistes davant el Màlaga CF
Un total de 19 poblacions de l’Alt Millars seran protagonistes en el partit de Lliga davant el Màlaga CF a El Madrigal (dissabte 13 de febrer, 18.15 hores) gràcies a la iniciativa Endavant Província. Amb aquest propòsit, els aficionats ja poden conèixer una mica millor els encants de cadascuna de les localitats promocionades en aquest partit.
Arañuel
La població d’Arañuel és d’època Morisca. Va estar poblada des de l’any 786 de l’era Cristiana, encara que van existir vestigis d’ocupació humana en l’Època Ibèrica, però totalment disseminats. El municipi està situat sobre una petita esplanada al peu d’un turó i articulat al voltant de la plaça principal on està situada l’Església Parroquial dedicada a l’Assumpció de la Verge, amb cases estretes i altes. L’Ermita de Sant Roc, ja fora del poble ens permet veure magnífics paisatges.
Són nombrosos els paisatges i llocs interessants que trobem en el terme municipal. L’abundància d’aigua caracteritza el paisatge d’Arañuel. Trobem piscines naturals en les proximitats del riu formades pels nombrosos meandres que dibuixa el riu en aquests llocs.
Argelita
Argelita era, en temps de la Reconquesta, una torre que va pertànyer a Fernando, fill de Ceyt Abu-Ceyt, destronat Rei de València pel seu contrari Zahen, qui va ser senyor del lloc en el s. XIII. Però ja l’escriptor grec Estrabó, en el seu llibre IV, i el geògraf romà Rufo Festo pervers, en el seu poema Ora Marina parlen del lloc. Després de la Reconquesta va quedar el poble habitat per moriscos i va passar a pertànyer a la Corona en 1491. Després de l’expulsió dels moriscos (1609), va quedar el poble gairebé desert. Don Pedro Escribá i Zapata, Senyor d’Argelita, va atorgar Carta Pobla el 23 de febrer de 1611. La Baronia d’Argelita va pertànyer al Marquès de Monistrol dins de la governació de Morella, abans de pertànyer a la província de Castelló.
El relleu és mitjanament muntanyós i no sobrepassa els 800 m d’altitud. El clima és mediterrani, però més fred i menys humit que a la costa. El municipi està a 311 m d’altitud, envoltat de muntanyes ia la vora del riu Villahermosa que rega la seva fèrtil horta.
Entrant per l’antic quarter es pot natravesar els estrets carrers fins arribar al conjunt format per l’Església, el Campanar i la Torre de Ceyt-Abu-Ceyt i des d’on es veu el riu i la seva vall.
Ayódar
El municipi de Ayódar es troba enclavat en la comarca castellonenca de l’Alt Millars, a la part septentrional del Parc Natural de la Serra Espadà. La població actual és de 240 habitants. El poble es troba a la falda meridionals de la Penya Saganta, al marge esquerre del riu Chico. Poblat d’extenses pinedes presenta alçades considerables com la del turó del Castell a 542 m d’alçada, als peus de aquesta la població, el seu origen és musulmà. Malgrat el seu estat de ruïnes encara revela la seva indiscutible vàlua arquitectònica.
Un interessant passeig pel municipi ens porta a observar interessants edificis com l’església parroquial del s. XIX i consagrada a Sant Vicent Ferrer el 1861. D’estil academicista valencià, consta de tres naus i absis. Grans pilastres corínties i una cúpula completen la seva estructura.
Un altre edifici important és el del Palau del Duc de Villahermosa, convertit en l’actualitat en habitatges particulars. De l’antiga fortalesa del castell, tan sols queda una torre a peu.
De l’antic convent de Dominics, que va ser centre espiritual de Ayódar al llarg de la seva història, tan sols queda en peu una esvelta torre campanar construïda el 1601.
L’arquitectura de les seves vivendes, típica de la zona, amb cases robustes i emblanquinades, proporciona tranquil·litat i assossec al passejar pels seus carrers, moltes d’costeruts, adaptades al terreny, testimoni de l’origen musulmà de la localitat.
Per gaudir de la natura al costat del municipi un petit passeig fins al Calvari ens portarà gairebé a endinsar-nos en els extensos boscos.
Castillo de Villamalefa
Es troba a la comarca de l’Alt Millars en la falda de la muntanya que corona el vell castell, amb accés per la carretera CV-190 des de Llucena. Li va ser concedida la Carta Pobla en 1242 pel governador moro de València Zeit Abu Zeit, passant després per diversos senyorius per integrar-se al senyoriu del ducat de Vilafermosa en 1472. L’economia es basa principalment en l’agricultura. El paisatge de Castell de Vilamalefa és muntanyós.
Cirat
Situat a la comarca de l’Alt Millars, a la vall del mateix riu. S’accedeix per la CV-20 des de la costa passant per Onda i Torrechiva. Cirat va ser vila musulmana, encara que el seu origen es remunta a una antiga vila romana. Després de la reconquesta passa als dominis de Ximén d’Arenós i pateix un fort despoblament després de l’expulsió dels moriscos en 1609.
Entorn de muntanya presidit per la vall del Millars, amb una geografia abrupta solcada per barrancs i muntanyes que ronden els 1.000 m d’altitud. Important massa forestal de pinedes i esquitxada per nombroses fonts com; La Salut, Macasta, Llop, Madroñal, Ombria, Crespo, Costur, Jarica, Carrasca Mitgeta …
Cortes de Arenós
Població situada a l’interior de la província de Castelló a la comarca de l’Alt Millars. Es pot arribar per la N-234 València direcció a Terol amb desviament a Rubielos de Mora, ja a la província de Terol o per la CV-192 per l’Alcora i Onda. La història de Cortes d’Arenós es remunta a ibers, romans i àrabs. Va pertànyer a la baronia d’Arenós. Va ser reconquistat per Ximén Pérez d’Arenós, lloctinent de Jaume I. El seu paisatge és espectacular i en ella es troben algunes de les més importants formacions de pins i rebolledes de tota la Comunitat Valenciana. Amb una altitud entre 1704 m (Cabezo de les Creus) i els 840 m del municipi, es troba en una zona humida i de clima continental.
Espadilla
El municipi d’Espadilla està situat al sud-est de la comarca de l’Alt Millars al voltant de Ios valls dels rius Millars i Chico (o riu Petit), a la zona d’influència de la Serra d’Espadà que forma part de la mancomunitat Espadà-Millars . Té una superfície de 12,04 km2 i una altitud de 294 metres.
El terme és molt accidentat en tota la zona sud i sobretot a les dues marges del riu Chico, amb nombroses elevacions que estan separades per barrancs. Compta amb grans extensions de bosc on les espècies predominants són els pins, ginebres i savines a les zones de muntanya i els tarongers, oms, garrofers i oliveres a les zones de regadiu. Les altures més importants són la Cova Negra (829,72 m), on es troba el vèrtex geodèsic que va ser reconstruït a l’octubre de 1947, el Tuno (654 m) al lí mit amb Fanzara, Ereta (766 m), Peña de la Mula (827 m) i la Penya Saganta (723 m), situada al centre del terme. Compta amb els senders de petits recorregut i dificultat mitjana, Espadella-Saganta PR-CV 314, de 10 km i el nou sender PR-CV-386 “Camí a la Cova Negra”, de 12,5 km amb un temps aproximat de 3.30 hi 4.45 h respectivament. La bellesa dels paisatges del recorregut i les temperatures agradables són un al·licient per a qualsevol visitant amant de llocs exòtics i bells. Espadella destaca sobre un esperó a la dreta del riu Millars.
Fanzara
Situada a la comarca de l’Alt Millars, se situa a uns 11 km d’Onda per la CV-194, seguint el curs del riu Millars. Fundat el principi pels habitants del Castellet (Castell enclavat a la part alta d’una muntanya del terme) pocs anys després de 1238, després de la donació d’aquest últim a l’Arquebisbe de Narbona, al costat d’altres terres de València. Sembla ser que anteriorment a aquesta data va ser principalment ocupat per moriscos, que van viure a Fanzara molts anys i van deixar innombrables empremtes del seu passat.
Per conèixer el poble cal pujar a l’Ermita del Sant Sepulcre, visitar l’Església i recórrer el nucli urbà al llarg del mateix fins al safareig i la font. També és recomanable passejar pels carrers sorprenents per les seves formes sinuoses.
Fuente de la Reina
Destaca en la història de la Font de la Reina que l’any 1348 va morir en aquesta localitat la Reina Elionor de Portugal. Al s. XVIII formava part del senyoriu que pertanyia al Comte de Villanueva. En el seu recorregut urbà trobem els carrers Blas i Solanar amb cases penjades sobre el Barranc de la Graja i racons del Carrer Placeta i Carrer Raval. Amb un relleu que oscil·la entre els 800 m i els 1.081 m d’altitud i un clima entre mediterrani i continental, el paisatge de Font La Reina és muntanyós i amb abundant vegetació.
Ludiente
El poble de Lludient està situat a la comarca de l’Alt Millars a 431 metres sobre el nivell del mar. La vall del riu Villahermosa juntament amb les nombroses muntanyes aporten el seu paisatge destacat i ric en vegetació seu terme municipal presenta un territori abrupte i variat amb la presència de gran quantitat de barrancs i desnivells, a causa de la diferència d’altitud entre el poble i les seves muntanyes , moltes de les quals sobrepassen els 850 metres, com són la Talaia, la Casica, i Herrerías. El nucli de població conserva el traçat musulmà, a més d’estar condicionat per la topografia del terreny configurant carrers estrets, tortuosos i escalades. A més, la seva població es distribueix principalment en quatre nuclis de població, Lludient, Girava de Dalt, Girava de Baix i Benachera. Posseeix una tradició ramadera i agrícola, la qual, actualment es conserva, destacant entre els seus cultius, els hortofructícoles, l’ametller, l’olivera i la vinya. Els serveis han anat guanyant pes amb els anys.
Lludient posseeix un entorn magnífic per fer senderisme per les diferents rutes turístiques que ofereix gràcies al seu terreny desigual i de gran valor ecològic. Recorrent aquestes sendes es pot conèixer la riquesa que posseeix en la seva flora, així com observar la diversitat de la seva fauna, destacant la cabra hispànica, el senglar, el cabirol, el cérvol, el voltor i l’àguila.
Montán
Petit municipi de la comarca de l’Alt Millars, situat als contraforts de la Serra Espadà. Especialment atractiu pel seu entorn natural, on trobem multitud de fonts i deus. La fesomia del municipi, es caracteritza per la tipologia dels pobles de muntanya castellonencs i del sud de Terol, carrers costeruts i estrets, flanquejades per emblanquinades casa, que s’obren en petites placetes i eres, per les quals és molt agradable perdre gaudint de un reconfortant passejada. En el seu paisatge trobem fonts, brolladors, barrancs de vegetació frondosa amb cascades i pous òptims per al bany, paratges a l’entorn de la vila, senders …
Montanejos
Aquesta població d’origen àrab va sorgir quan l’Alqueria de Baix i L’Alqueria de Dalt van entrar a formar part del Castell de Montán. L’Alqueria i Montanejos van estar poblades per moriscos fins a la seva expulsió en 1609. El casc urbà és molt interessant amb típiques cases emblanquinades de tradició àrab. Així mateix, són interessants una torre defensiva circular i l’església de Sant Jaume Apòstol (s. XVII – XVIII).
Els seus paratges atrauen nombrosos aficionats a la natura i l’aventura. Les parets de les seves muntanyes són recorregudes per aficionats de tots els països, a l’espeleologia, a l’escalada, al senderisme, a l’salt de pont … i conformen una de les atractives ofertes turístiques de Montanejos.
La Pobla d’Arenós
El municipi de la Pobla d’Arenós pertany a la comarca de l’Alt Millars i abasta una superfície de 42,7 km². La Pobla està a una altitud de 626 metres sobre el nivell del mar i al voltant té unes altures que superen aquesta mida. El poble dista 77 km de Castelló, 110 km de València i 70 km de Terol. La seva població, en total 209 habitants, es reparteix entre els nuclis de la Pobla d’Arenós, Els Calpes, Els Cants i La Monzona. La història de La Pobla d’Arenós i les masies del terme van tenir el seu origen en el castell de la Viñaza, més tard anomenat castell d’Arenós.
La vila està en disposició de graella, típica de les poblacions de fundació després de la reconquesta, i en la majoria de cases a les portes hi ha un arc de mig punt, que li donen un realç medieval. En els quatre nuclis urbans es poden observar les edificacions pròpies de la zona. Al centre se situa la Plaça de l’Església, única de forma triangular a la Comunitat Valenciana. En aquesta plaça es troben els edificis de l’ajuntament i l’església parroquial, que pertany a l’estil renaixentista castellonenc.
Toga
La seva fundació s’atribueix als gots, ocupada pels moros i reconquerida pel rei Jaume I. Ha estat residència senyorial i escenari de batalles, com en les guerres carlines (1836). Des de la Carretera podem endinsar-nos per l’Arc de Sant Antoni, en aquest carrer ia l’esquerra trobem el carrer Major, a l’esquerra l’Ajuntament i al final del carrer a l’esquerra trobem la plaça de l’Església ia la dreta la Plaça del Toro . Baixant des de l’Església arribem a la Font, el Palau i el Molí. Des de la Plaça del Toro podem arribar al Portalet i a la zona nova del poble i al Passeig de Sant Joan.
En un meandre format pel riu Millars, la vall coincideix amb la finalització de la Serra d’Espadà al sud i el Massís del Penyagolosa al Nord. A 200 m d’altitud sobre el nivell del mar, Toga gaudeix d’un clima temperat i sa.
Torralba del Pinar
Encara que investigacions recents han cregut veure vestigis romans, el primer document que fa referència a Torralba és la carta dels Termes de Daroca (1142), i un altre signat pel rei musulmà Zayd Abu Zayd, i en el mateix es compromet a cedir els seus territoris a Jaume I d’Aragó ia convertir al cristianisme. D’altra banda, a la catedral de València es conserva el testament del fill d’Abu Zayd, Fernando, convertit ja, en el que llega als seus hereus el castell de Vialeba i Torralba.
Però tot i la cristianització dels seus senyors, Torralba de la Pineda segueix conservant la seva població morisca fins a la seva expulsió en 1609, dos anys després el municipi que ja pertanyia a la Baronia d’Aiòder és repoblat per cristians.
Per a altres la seva fundació correspon al segle XVI, quan pertanyia a la baronia de Milà d’Aragó.
Es tracta d’una població fortificada de planta circular que va comptar amb una sòlida muralla i una torre major central. La fundació del municipi per la seva toponímia és anterior als àrabs, però la permanència al llarg dels segles dels moriscos, han originat que el nucli urbà de Torralba de la Pineda continue mantenint un claríssim aspecte morisc. El seu recinte emmurallat encara es poden apreciar: restes arquitectòniques de l’emmurallament medieval (segles IX i XIII), confosos amb el caseriu existent, excepte algun tram amb espitlleres que es troba visible. La torre, segons tradició del lloc, va ser desmuntada i els seus carreus utilitzats en la construcció de la nova església a la fi del segle XVII. Cal destacar també el castell d’origen àrab, probablement construït entre el s. X i el s. XII i del que s’aprecien diverses restes de muralles foses amb les parets rocoses que circumden el turó sobre la qual es va edificar.
Torrechiva
Situat a la comarca de l’Alt Millars, en la marge esquerra d’aquest riu, s’accedeix per la CV-20, carretera que uneix tots els pobles de la vall del Millars. D’origen àrab, es va desenvolupar un petit nucli urbà sota la protecció d’una torre defensiva a la vora del riu. Va formar part del ducat de Vilafermosa. En el seu recorregut urbà podem passejar pels carrers típicament àrabs del municipi és descobrir l’arquitectura tradicional dels pobles de l’interior de Castelló.
Vallat
Situat a la comarca de l’Alt Millars, s’accedeix per la carretera CV-194 des de Fanzara després de desviar-se de la CV-20 que constitueix l’eix del Millars. Al costat del riu Millars els musulmans van edificar aquest petit municipi que va pertànyer al ducat de Vilafermosa. Després de l’expulsió dels moriscos en 1609 el poble entra en una fase de decadència de la qual sortirà pocs anys després.
En el seu recorregut urbà ens trobem amb una arquitectura rural característica de la zona, amb carrerons interessants i destacant la casa abadia i l’església parroquial.
Villahermosa
Villahermosa s’aixeca sobre un turó a 730 m. sobre el nivell del mar, immersa en una zona d’agrestes muntanyes entre les valls dels rius Carbo i Villahermosa. Villahermosa va pertànyer a Zeit Abu Zeit, qui va atorgar Carta de població en 1234 a un grup de cristians. Va pertànyer després al Senyoriu d’Arenós. Joan II d’Aragó la va convertir en cap del ducat de Vilafermosa, després d’haver protagonitzat Juan de Vilafermosa i els seus descendents diverses rebel·lions al llarg del s.XV. En la Guerra de Successió de 1707 van ser destruïts el castell i el poble. Durant les guerres carlines del segle XIX, va ser caserna general carlista i va albergar probablement la primera impremta de Castelló.
Es troba al peu del vessant nord-oest del pic de Penyagolosa, (és la població més propera a la mateixa). És un punt de partida de nombrosos camins, sendes i pistes que aprofiten les bretxes per endinsar-se en les serres, configurant una perfecta xarxa que facilita els accessos a qualsevol de les masies i a tots els meravellosos racons del terme.
Villanueva de la Reina
Villanueva de la Reina és un municipi pertanyent a la comarca de l’Alt Millars. Està situat al sector septentrional de la comarca de l’Alt Millars, ja en el límit amb la província de Terol (Aragó). S’accedeix a aquesta localitat des de l’autovia A-23 per enllaçar amb la CV-207. I també per la CV-20, un cop passat Montanejos, enllaçant també amb la CV-207.
Són localitats limítrofes Fuente la Reina i Caudiel, ambdues de la província de Castelló, i Sant Agustí de la província de Terol. Actualment estan empadronades sobre unes 60 persones. Va ser cridada en l’inici del segle XX “Villanueva de la Reina”, segons la tradició per haver pertangut a una reina mora, pertanyent des de la seva fundació al bisbat de Sogorb; així figura en els mapes de les Observacions de Cavanilles al final del segle XVIII.
Existeixen vestigis d’un poblat iber en una de les vessants que delimiten el barranc que discorre prop de la població. Els monuments religiosos són l’Església Parroquial, dedicada a Sant Francesc d’Assís, i l’Ermita de Sant Martí. I el principal monument civil és l’Ajuntament, edifici d’interès arquitectònic. Els llocs d’interès són la font de Sant Roc i el barranc del Maimona.
Les festes patronals són en honor de Sant Martí i Santa Bàrbara. Se celebren del 20 al 25 d’agost, amb diversos actes: la fira de la mel i productes agrícoles, solta de vaquetes i bou embolat, el tancament infantil i actuacions d’orquestres i discomòbils.
Hi ha 3 cases rurals, associades a la Cooperativa Turisme Rural Sierra Espina. Casa Leonor és una antiga casa de llauradors restaurada, i Casa Plaça consta de 2 apartaments situats a la Plaça de l’Ajuntament.
